En aquesta última sessió de l’assignatura, vàrem realitzar la segona tanda d’exposicions que estaven establertes. Va ser el torn na Maria, Ángels i en Carles, que ens vàrem fer la presentació de “L’educació inclusiva”, també de na Carme, Lina i Mar, que vàrem presentar el treball sobre “Aprenentage cooperatiu”, i de n’Andrea, Ana i Neus que també varen presentar un treball sobre 2 casos pràctics d’educació inclusiva en dos centres educatius.
Pel que fa al treball de na Maria, Ángels i en Carles, també ens varen parlar de l’educació inclusiva, però en aquest cas de les característiques organitzatives i curriculars de les etapes i dels centres, de les estratègies metodologies i didàctiques que afavoreixen l’educació inclusiva a més de realitzar un anàlisi sobre si el sistema educatiu espanyol és inclusiu, quins canvis s’haurien de realitzar, si és una realitat o utopia, etc.
Pel que fa el treball elaborat per na Carme, Lina i na Mar sobre “ l’Aprenentatge cooperatiu ”, ens varen exposar el propi concepte, a més d’explicar-nos quins elements i condicions s’han de complir, quins avantatges i inconvenients té l’aprenentatge cooperatiu, quins recursos, estratègies i organització metodològica s’han de utilitzar per a la seva eficàcia així com la seva avaluació (què, com, quan, qui?).
Per últim ens varen exposar al grup format per n’Andrea, Ana i Neus, que ens varen explicar dos casos de pràctiques d’educació inclusiva a Eivissa, en contret, un cas de l’IES Algarb i l’altra del CEIP Buscastell. Ens varen descriure tots dos casos, així com el seu anàlisi crític, en el que ens exposaven la situació actual d’Eivissa i on ens proposaven propostes de millora.
REFLEXIÓ
Respecte a l’exposició que varen fer na Maria, Ángels i en Carles, també varen tractar el tema de l’educació inclusiva, però ells ho van fer més des de la perspectiva, dels centres educatius.
Vaig trobar interessant, els tres pilars fonamentals que varen destacar perquè un centre educatiu fos inclusiu, és a dir, han de generar polítiques inclusives, desenvolupar pràctiques inclusives i crear cultura inclusiva.
A més és fonamental, que per a què un centre sigui inclusiu, en el seu PEC, proporcioni una educació per a tota la diversitat educativa i que en el PCC es concreti i es desenvolupi les intencions i prescripcions generals de les diferents etapes educatives.
Està clar, que com hem dit a la sessió 5, perquè un centre sigui inclusiu han de canviar moltes coses, és un llarg camí, per començar. Per començar, en les lleis educatives, on hi hauria d’haver un currículum més flexible i adaptable a les característiques que tenim de l’alumnat, on hi hagi més recursos tant econòmics com humans, participació de l’entorn, etc...
A més és imprescindible una bona formació del professorat, a més de contínua i que aquests comencin a treballar de manera cooperativa amb grups heterogenis i reduïts. Quantes vegades en la nostra experiència com a alumnes ho hem vist això? Sempre he compartit classe amb alumnes de necessitats especials. Sempre he vist que rebien suport especial, etc... però cap vegada he vist que formes part del meu grup, en les tasques de la classe, i altres activitats. Veient les exposicions i havent fet el treball d’educació inclusiva, he vist que en la meva etapa escolar, de cap manera el meu centre era inclusiu, era integrador. A més considero que també, la societat no està conscienciada, hi ha acceptat a tota la comunitat, a tots nosaltres, i per tant, respectar les diferències i sobretot reconèixer la diversitat de la societat actual.
Pel que fa el treball elaborat per na Carme, Lina i na Mar sobre “ l’Aprenentatge cooperatiu ”, va ser sens dubte l’exposició que més em va agradar, varen explicar molt bé els conceptes i sobretot considero que varen saber transmetre tot allò que volien explicar. A més, varen fer molt bé la tria del vídeo, on mostraven un clar exemple de què seria un aprenentatge cooperatiu.
Com aprenentatge cooperatiu, entenc que és, l’organització de la classe en petits grups heterogenis, on els alumnes treballen conjuntament de forma coordinada per assolir un objectiu acadèmic comú.
Durant aquest màster, hem sentit molt a parlar de l’aprenentatge cooperatiu i d’altres metodologies, per tal de deixar ja a un costat a les metodologies clàssiques, on els alumnes treballaven individualment, i on sempre el professorat ha estat per sobre dels alumnes, on el professor tenia un paper fonamental, molt més actiu.
Com ha comentat aquest grup, hem de començar a deixar de banda ja aquestes metodologies tradicionals, està més que comprovat que amb un aprenentatge cooperatiu l’aprenentatge és molt superior a un aprenentatge grupal o individual, ja que es construeix l’aprenentatge des d’un punt de vista actiu per part de l’alumne, deixar al professor un paper més d’orientador en el procés educatiu.
Per tant, treballant més activament, encara que demana un esforç complementari, l’aprenentatge és significatiu.
Sempre que tractem aquests tems, no puc evitar comparar-los amb la meva etapa escolar, sempre em ve al cap, les classes, on estàvem tots separats individualment, o si teníem sort, amb parelles, molt poques vegades fèiem un treball cooperatiu a classe, de fet crec que podria contar-les amb les dues mans, però be... ara ja està fet... però no em queda més remei que preguntar-me, no hagués après més treballant de manera cooperativa? Per què no ho fèiem? Tinc la sensació de què a la meva època, i no parlo de gaires anys, es feia el que deia el professor, no debatíem, no discutíem, no teníem altres opinions dels companys... no hagués set més enriquidor? per sort, aquesta manera de treballar va canviar quan vaig treballar a la carrera, ara veig que el Pla Bolonya, no és tan dolent com pensava, on moltes hores eren de treball cooperatiu.
Per poder realitzar un aprenentatge de manera cooperativa, han de canviar moltes coses en els centres educatius, hem de deixar de tenir el professor en un altiplà, d’estar separats individualment, on els alumnes no es veuen els uns als altres, i fer una classe molt més atractiva, fent una nova distribució d’aquesta.
Respecte a l’exposició de n’Andrea, Ana i Neus, ens varen explicar dos casos pràctics d’educació inclusiva, la vaig trobar molt interessant per veure i contrarestar la realitat, en aquest ens varen explicar 2 casos pràctics de inclusió en un IES i en un CEIP d’Eivissa.
A través d’aquest treball, ens hem adonat, tal com han dit els companys, en totes les presentacions d’educació inclusiva, de què la teoria dius una cosa, però després la realitat és que la pràctica en els centres és molt diferent del que diu aquesta teoria. Aquí tenim una imatge que ens varen posar a la presentació, on es veu clarament el que diu la teoria, i el que realment es fa.
Potser en les etapes d’educació infantil és més fàcil, però una vegada s’arriba a secundària, es complica la cosa, sobretot per què no hi ha mitjans i pel famosíssim currículum, potser una ajuda seria actualitzar el currículum, que no tingués tants i tants de continguts, d’objectius... i fer que fos més fàcil de complir i sobretot més adequat als continguts imprescindibles i deixar d’omplir-lo de tant de contingut bàsic desitjable, per poder així el currículum més flexible i adaptatiu a les característiques de cada alumnat. A més la falta de personal docent especialitzat encara dificulta més la inclusió de molts d’alumnes i també és necessari una gran implicació de les famílies, ja que si aquestes s’impliquessin i participessin de l’educació dels fills, de segur que l’aprenentatge seria mot més significatiu, tal com ens van comentar que passa en el cas de l’IES, a més de la implicació del professorat, que és molt més major en els CEIP que no en els IES, ja que aquests tendeixen a deixar la feina al personal de suport.
I per acabar, i d’acord amb el que hem comentat en l’exposició les meves companyes, fer una correcta inclusió en el sistema educatiu és molt difícil, i més si no es canvia la manera de fer les classes, ja que encara en molts centres hi ha establer el sistema tradicional.
APORTACIONS PERSONALS:
Aprenentatge cooperatiu
No hay comentarios:
Publicar un comentario